Tal com us vaig explicar després de l’examen de digestiu, la sensació de desànim va poder amb nosaltres (parlo en general perquè sé que no era pas la única). Doncs bé, us comunico que no farà falta pla B (estudiar de nou pel setembre) - fet que vol dir que he aprovat! - ni tan sols realitzaré el 2n pas (anar a revisió). Per què no? Perquè considero que el resultat és immillorable, tenint en compte el que vaig escriure.

Voldria agraïr la paciència i comprensió que ha tingut, té i esperem que continui tenint amb nosaltres el Dr. Torrente.

Així doncs, l’ENHORABONA a tots els que estan satisfets! - I els que no, em sap greu nois!

Efectivament, l’examen de digestiu va ser un desastre. M’explico: el Dr. Cobos ens va proposar de dibuixar els components del pla mig i superior del Periné (això va per la Laura, la Neus i la Cris, mai ho oblidarem eh! jeje) en un fantàstic i MOLT esquemàtic tall frontal. Bé, és igual. La veritat és que aquesta no va ser l’única pregunta de “vengança” [sembla que a l’altre examen hi va haver polèmica a les revisions i ens han volgut tornar el favor], en els altres tipus d’exàmens també s’hi havien lluit.

La meva conclusió és que ja hem superat el 1r pas: presentar-se a l’examen. Si la cosa no va bé, haurem d’efectuar el 2n pas (revisió) i preparar el pla B: Setembre.

A tots els que esteu estudiant,

No us deprimiu, diuen que dels errors se n’aprèn!

Com es pot estudiar un sistema autònom (que no controlem voluntàriament) si cada vegada que hi penses, l’estómac comença a dir: “Sí, sí, sóc aquí! Dona’m algo per menjar perquè sinó no et deixaré estudiar…”?

Bé, la veritat és que tot són excuses perquè ara mateix no tenia res més a fer que posar-me a escriure a la meva nova web (tot s’ha de dir, que em feia il·lusió). És clar que sí, estic fent servir un to irònic. Hauria d’estar fent colzes a l’habitació i, si més no, estic a l’oficina provant de passar la tarda. Sembla extrany, però el Dr.Bosch tenia raó, jo crec que el secret està en alliberar moltes endorfines endògenes que estimulin les interneurones inhibidores (o moduladores) i no permetin que es transmeti el potencial d’acció que produiria la sensació de dolor, o el que és aplicable en el meu cas, la sensació de culpabilitat per no fer el que hauria d’estar fent: ESTUDIAR.

La veritat és que ara em sento millor, perquè després d’haver escrit tot això he demostrat que anar a classe serveix per algo (que consti que no m’ho he estudiat encara, així que si hi ha errors és degut a la malainterpretació que n’he fet, jeje).

En resum, jo ja m’he desfogat i el temps no m’ha proporcionat cap favor, així que si no em poso a estudiar crec que la pròxima entrada explicarà el meu fracàs digestiu. Fins a la vista família!