Com es pot estudiar un sistema autònom (que no controlem voluntàriament) si cada vegada que hi penses, l’estómac comença a dir: “Sí, sí, sóc aquí! Dona’m algo per menjar perquè sinó no et deixaré estudiar…”?

Bé, la veritat és que tot són excuses perquè ara mateix no tenia res més a fer que posar-me a escriure a la meva nova web (tot s’ha de dir, que em feia il·lusió). És clar que sí, estic fent servir un to irònic. Hauria d’estar fent colzes a l’habitació i, si més no, estic a l’oficina provant de passar la tarda. Sembla extrany, però el Dr.Bosch tenia raó, jo crec que el secret està en alliberar moltes endorfines endògenes que estimulin les interneurones inhibidores (o moduladores) i no permetin que es transmeti el potencial d’acció que produiria la sensació de dolor, o el que és aplicable en el meu cas, la sensació de culpabilitat per no fer el que hauria d’estar fent: ESTUDIAR.

La veritat és que ara em sento millor, perquè després d’haver escrit tot això he demostrat que anar a classe serveix per algo (que consti que no m’ho he estudiat encara, així que si hi ha errors és degut a la malainterpretació que n’he fet, jeje).

En resum, jo ja m’he desfogat i el temps no m’ha proporcionat cap favor, així que si no em poso a estudiar crec que la pròxima entrada explicarà el meu fracàs digestiu. Fins a la vista família!